No existeix “la millor” cosa, ni “el millor” servei, ni “la millor” eina. Existeix l’eina més adequada per a una tasca concreta, valorant el seu preu i altres condicionants.
Dit això, als països europeus on es fan servir més les bicis com a transport, els models més populars en ciutat solen ser bicicletes senzilles i econòmiques, que necessitin el mínim de manteniment, i sense cap component superflu que es pugui espatllar. Un exemple típic són les “omafiets” (“bicis d’àvia”) holandeses.
Aquestes bicicletes:
- Solen ser de barra baixa (perquè sigui fàcil i còmode muntar i desmuntar de la bici).
- Com que es fan servir als Països Baixos o a Dinamarca, on no hi ha gaire pujades, tenen poques o cap marxa.
- Pel mateix motiu, com que no han de frenar baixant pendents pronunciades, a vegades porten només un fre posterior de contrapedal, o sistemes que tenen relativament poca potència de frenat (com els de tambor), i que requereixen poc o cap manteniment.
- Quan tenen marxes, sol ser amb un canvi intern (en comptes d’un canvi amb desviador), que permet que la cadena vagi completament coberta amb un protector de cadena (i que per tant no tacarà els pantalons de greix).
- Porten sempre parafang, perquè es puguin fer servir amb roba normal fins i tot si plou (no es vol arribar amb esquitxades).
- Han de portar llums, i normalment amb alimentació per dinamo, perquè no calgui canviar o recarregar bateries.
- És habitual que portin un cadenat en el mateix quadre, per a parades breus.
- També és habitual que comptin amb una cistella, un portaequipatge, o una cadireta per a nens, per a portar la compra, una motxilla, o un o més passatgers.
També és important fixar-se en què no solen portar aquestes bicis ni els seus usuaris:
- No solen portar canvi per desviador: aquests sistemes comuns en l’ús esportiu requereixen ajustaments i manteniment periòdic, porten parts exposades que es poden fer malbé amb els cops, i si no es mantenen adequadament, la cadena pot sortir de lloc i causar una parada inesperada i segurament mans tacades en tornar-la a posar al seu lloc. A més, no poden anar totalment coberts amb un protector de cadena i per tant es pot tacar la roba amb més facilitat.
- No solen portar il·luminació amb bateries, sinó amb dinamo. Les bateries s’esgoten o cal canviar-les. La dinamo a penes requereix manteniment una vegada instal·lada.
- No solen portar més roba ni accessoris que les normals del dia a dia. És rar veure gent amb bicicleta amb armilla reflectora o amb casc. No és que estigui malament portar aquestes coses, és que als Països Baixos o Dinamarca, la seguretat dels usuaris de bicicleta es prioritza evitant els accidents i no intentant reduir els seus efectes.
- No porten gairebé mai cobertes amb tacs (que són aptes per a camins enfangats). En ciutat, les bicis roden sobre asfalt o llamborda, així que les cobertes sense tacs són més ràpides, lleugeres i adequades.
- A vegades porten suspensió, però no és el més habitual.
- És rar veure sistemes de frenat complexos i delicats, com els frens de disc, perquè en aquests països no els aporten grans avantatges, i menys considerant el seu preu.
Aquestes bicicletes solen aparcar-se al carrer (on existeixen espais habilitats) o en habitacions específiques (perquè els habitatges en tenen). Per aquest motiu, solen ser de rodes grans (que tenen uns certs avantatges d’estabilitat, comportament enfront de sots o sotracs i inèrcies), malgrat resultar bicis voluminoses.
A la Xina, i a nivell global, la bicicleta més venuda també respon a un patró semblant: la Flying Pigeon, que ha venut més de 500 milions d’unitats a tot el món i possiblement és el model de vehicle més nombrós del planeta.
Però no existeixen dues persones ni dues ciutats iguals. Cada lloc i cada persona compta amb els seus condicionants. Així que en altres ciutats, es veuen més altres tipus de bicicleta.
A Barcelona, per exemple, sí que hi ha pujades a certes zones de la ciutat (i hi fan falta marxes i bons frens), però els habitatges no solen disposar de recintes o habitacions en planta baixa per a aparcar bicicletes. Una bicicleta molt popular a Barcelona és una plegable britànica anomenada “Brompton”®, que encara que resulta cara (el model més senzill surt per 1000€) compta amb marxes i es pot plegar i guardar-se fins i tot sota una taula. Molta gent la puja per l’escala o l’ascensor per a guardar-la en el seu departament, la porta plegada al metro o al tren, i la guarda al seu lloc de treball.
És una Brompton “la millor” bicicleta? És discutible. És la que ocupa menys espai quan està plegada: en això, avui dia, sí que és “la millor”. Per això s’usa tant. I com es guarda en interior i en entorns vigilats, se’n roben relativament poques. I té un bon valor de revenda, així que el preu es paga sense recança. Però té les rodes molt petites, de 16″, i per això hi ha altres bicis, fins i tot altres bicis plegables, que tenen un comportament més estable o menys sensibilitat enfront de sots o sotracs. Per la seva mida hi ha relativament poques opcions per a triar el tipus de canvi: alguns canvis interns, simplement, no hi caben, i no hi ha opcions per a usar una corretja en comptes d’una cadena, per exemple.
A Barcelona es podria usar una omafiets amb canvi de marxes? Doncs sí, n’hi ha amb canvis de 7 o 8 marxes i solen sortir més barates que una Brompton. Però es necessitaria tenir un lloc on guardar-la, i si el trajecte és llarg, pot ser difícil pujar una bicicleta tan gran al tren o metro. I si es guarda al carrer, és probable que es faci malbé o la robin.
No hi ha varetes màgiques ni claus que serveixin per a totes les portes.
Per Rubén Carbonero. Vocal de l’entitat.
Traducció @esberginia
Referències
Foto portada: by Elisabeth on Unsplash
Foto 1: WorkCycle Omafiet – Fotograf djk762
Foto 2: Omafiets -Fotògraf joetarrant
Foto 3: Pare i fills amb bicicleta – BACC
Foto 4: Fliying Pigeon – Wikipedia
