Per Xavier Forns. Enginyer de software, expatriat de tornada i activista per una mobilitat sostenible

 

A finals del mes de maig d’aquest 2020, als Països Baixos vam tenir uns dies pre-estiuencs molt bons (23 graus de màxima! Estàndards holandesos…), per això amb uns amics vam decidir fer una petit viatge en bicicleta fins a la platja, fent nit en un càmping. Com que aquests dies no es poden portar bicicletes al tren degut al Coronavirus, vam decidir fer el trajecte amb bicicleta completament! L’objectiu era arribar a una platja on només es pot accedir en bicicleta o a peu i passar també pel parc natural de les dunes al costat de Haarlem, també només accessible a peu o amb bicicleta. En total en dos dies vam fer al voltant d’uns 90 kms! I tot això fent servir una omafiets, que en holandés vol dir bicicleta d’àvia, és a dir, la típica bicicleta de ferralla que amb prou feines s’aguanta.

En total des d’Amsterdam a la platja vam tardar gairebé dues hores, sense vent i força pla. La tornada el dia següent… una altra història! El meravellós vent holandès, 20 nusos de vent en contra, que era com fer el trajecte en una pujada contínua

Aquest petit viatge amb bicicleta el vam poder fer per dues raons: infraestructura i cultura. Carrils bici segurs, senyalització contínua per a trajectes amb bicicleta i allà on s’havien de compartir carrers amb transport motoritzat, normes de convivència compartides i enteses per tots (no sempre, però).

Durant el trajecte vam trobar tot tipus d’usuaris: àvies i avis de 80 anys amb bici elèctrica, parelles de mitjana edat amb les seves criatures fent servir una bici de càrrega, ciclistes en licra, grups de noies i nois joves que anaven a passar el dia a fora… Òbviament no podíem evitar el contacte amb els usuaris de motos sense casc, que és un fenomen generalitzat als Països Baixos, on poden circular en molts carrils bici sense casc sempre que no passin de 30 km/h (ehem!), i també vam coincidir amb cotxes en certs trams, on la seva velocitat i les lijades (a les que tan acostumats estan els usuaris de bicicleta a Barcelona!) són una constant també. Tot i això ens vam poder sentir segurs degut a la infraestructura existent, i per això es poden trobar imatges com les de sota!

El pàrquing de Kattendel! Qui vol un pàrquing de motos o cotxes quan en pots tenir un de bicicletes? Segona foto: un altre pàrquing a un dels llacs del parc natural de les dunes de Haarlem.

Tots els usuaris que vam trobar durant el trajecte i a les destinacions on anàvem parant, amb edats des dels mesos de vida fins als 80 anys, hi són perquè no han de ser valents i lluitar entre el tràfic: hi són perquè hi ha una infraestructura que fa possible ser-hi. Tenir quotes modals del 30%, 40%, 50% o més de bicicleta s’aconsegueix amb infraestructura. No hi ha cap altre secret. Si vols pujar la quota modal, crees infraestructura. Si vols que no pugi, no crees infraestructura. Necessites el component cultural, el caldo de cultiu, però sense infraestructura per molta sopa de la vida que tinguis no crearàs un món de vida ciclista.

Ara que en uns dies torno a Barcelona després de més de 6 anys vivint als Països Baixos, m’encantaria poder anar a les platges de Sitges o El Manou sense jugar-me la vida, sense haver de ser un noi jove (ehem!), valent i amb energia. Voldria poder anar-hi amb la meva parella i les meves (hipotètiques) criatures, amb una bici de càrrega. Creuar-me amb avis amb les seves bicis elèctriques (o fer-la servir jo mateix!). Perquè les pujades tant me fan (si no parlem de desnivells forts esclar!). Catalunya té un clima envejable. A l’estiu s’ha d’anar amb més calma per no suar, però la resta de l’any ja els agradaria als holandesos anar amb bicicleta amb el temps que té aquest racó d’Europa. Hi hauran pujades, però ens estalviem el vent (que és com pujar el Montseny cada dia!), la pluja diària (un de cada dos dies de pluja de mitjana) i el fred.

Mentrestant però, tot això ho somiem i ho veiem de lluny. A París, Londres i altres regions metropolitanes s’estan posant les piles. Però quina és l’estratègia de Catalunya? Pel poc que se sent: motor, motor i més motor. Tant se val el color polític. És aquest el futur que vull per al meus fills? Haver tingut el privilegi de la qualitat de vida d’un país com els Països Baixos em fa impossible acceptar la realitat tal qual la tenim a Catalunya. Potser tardarem dues o tres generacions, però intentem i lluitem perquè el canvi passi abans. Això no va d’eliminar res, sinó de crear alternatives, lideratge i visió. Perquè la bicicleta no és només moure’s, la bicicleta també porta tot un paquet de regals. I fins que no tens un país que es mou amb bicicleta, costa molt d’entendre que això va més enllà de transportar-se.

Aquesta publicació s’ha realitzat gràcies a la col·laboració de’n Xavier Forns.