Els bancs s’han tornat llocs plens d’espiritualitat, llocs per a la reflexió i la melancolia. Abans anaves a la teva sucursal i, pim pam, feies les gestions que calia, creuaves algun comentari divertit amb qui t’atenia i llestos. Ara no goses trencar el silenci. Hi trobes gent capficada i perplexa que mira la llibreta d’estalvis com si fossin els resultats d’una biòpsia. I els banquers semblen més persona. No fa gaire vaig tenir l’ocasió de conversar amb executius de banca a Londres i Zuric, dos centres financers del món. Tots volien fer bona cara però és evident que la cosa no pinta bé. Em parlaven amb calidesa i confiança, però vaig tenir aquella sensació de quan xerres amb algú de la família, algú gran, que prefereix no esmentar algun episodi passat dolorós i, pel teu bé, es guarda el secret. Sospito que els bancs fan el mateix, però no pel teu bé.

Ahir se sabia que el Banc Santander tornarà a clients seus els diners que havien perdut pel frau de Bernard Madoff, clients que havien decidit invertir voluntàriament a canvi de guanys espectaculars, suposo. Tanta compassió en un banc em resulta pertorbadora. És la mirada trista que fa algú que sap que està a punt d’estimbar-se contra una paret. A hores d’ara pocs dubten que hi haurà xoc. La banca ho sap i es torna un punt existencial. Picarem de cap? Ens trencarem gaires ossos? Ens farà una cara nova?

Però no feu massa cas d’això que dic.

Passejava per Zuric imaginant escenaris apocalíptics quan vaig descobrir un contrast suggerent. En un carreró, una tanca publicitària promocionava un cicle de cinema expressionista alemany. S’hi veia una figura aterridora de mirada inquietant que sostenia uns papers amb signes incomprensibles. Jo he interpretat aquest mateix rol explicant-vos tot això dels bancs.

Darrere de l’anunci algú havia deixat una preciosa bicicleta vermella. Aquesta bici és la vida normal, senzilla.

Quan surto del banc, vaig a esmorzar i escolto comentaris sobre la crisi, tinc la impressió que aquesta és una crisi desitjada. Començo a sentir simpatia per això que ens ve a sobre. Les persones que no som gaire espavilades, ni ambicioses, ni tenim el caràcter que cal per guanyar molts diners, tenim més coses a guanyar que a perdre. Les dificultats ens faran tocar a tots de peus a terra. Farem una vida més modesta, més real, menys econòmica i, per tant, menys en crisi.

Veure article original

]]>