Arxiu de la categoria: opinions

Carril Moto

carril_moto.jpgBarcelona | Redacció | Núria Vallverdú

Carta rebuda al BACC:

Em sembla molt encertada la iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona de donar un espai als nombrosos motoristes que circulen pels seus carrers diàriament: el carril moto. Com es pot veure a la foto adjunta és un espai molt ben delimitat per dues línies contínues, i situat entre el carril bici i els carrils pels cotxes. És cert que a vegades, quan algun motorista poc cívic circula a 70 Km/hora pel seu carril, dóna algun ensurt al ciclista que va passejant per la seva dreta, però què representa la tranquil•litat d’un ciclista en comparació amb la comoditat de poder avançar els cotxes sense haver de driblar-los? La llàstima és que aquests carrils, ara per ara, són molt poc presents a la xarxa barcelonina, i clar, això fa que alguns motoristes estiguin despistats. Per exemple el que he increpat avui perquè m’ha avançat a un pam de distància mentre jo anava pel carril bici del carrer Consell de Cent. L’he informat que la distància de seguretat en avançar és d’1,5 metres, i m’ha contestat “Ah, és que mai no sé quina de les dues línies és la que limita”….(sic). Proposo a l’Ajuntament que faci una separació més clara que dues línies contínues, per exemple un mur de 2 metres d’alt amb uns fil ferrats, així segur que tothom ho entén, i si no, que els ho preguntin als berlinesos!

Opini

Barcelona | Hernan Collado. Membre de la Junta del BACC | 25/11/2009

La primavera del 2010 a Barcelona tindrà lloc una consulta ciutadana per decidir el futur de l’avinguda Diagonal. Aquesta serà la culminació d’un procés participatiu que ha estat criticat i acusat d’amagar decisions prèvies, dades i beneïdes, però que en qualsevol cas serà un -sempre bo- precedent de participació ciutadana en les decisions que afecten al territori.

La Diagonal actual té un disseny que obeeix a una idea de ciutat que no es correspon amb el segle XXIl. Sovint, quan hi transito, penso en el ridícul que fem davant d’altres ciutats europees que han entès des de fa molts anys que les grans avingudes són per a les persones i per al transport públic, no pas per al cotxe. Per això crec que ja era hora de posar-se mans a l’obra.

Segueixo també el procés participatiu i les notícies que va generant, i veig les dificultats que planteja, fins i tot per a interpretar els resultats de les consultes que s’han fet fins ara. Per exemple, equiparar la voluntat expressada majoritàriament de conservar l’arbrat actual amb la voluntat de mantenir l’estructura actual de laterals, que al meu entendre no és una seqüència lògica tenint en compte que en la pregunta no es plantejava més que la qüestió estrictament botànica. Aquesta és la complexitat dels processos de presa de decisió conjunta, on s’han de recollir les voluntats d’una ciutadania que no té coneixements tècnics però si opinions vàlides, les quals tanmateix poden ser interpretades al gust del consumidor o, fins i tot, resultar il·legibles si no es recullen de forma adequada.

Però, a part de la veu de la ciutadania, recollida més o menys bé pel procés engegats per l’Ajuntament, cal tenir en compte la opinió d’entitats cíviques que també són representatives del parer d’una part de la societat i que en aquest cas disposen dels coneixements tècnics i de l’experiència adient. En el cas del procés de reforma de la Diagonal, a més, les principals entitats cíviques que treballen per a la mobilitat a Barcelona han unit esforços en la Plataforma Diagonal per a Tothom. Les propostes d’aquestes entitats advoquen per una Diagonal amb voreres amples, arbrades i amb espais d’esbarjo, amb menys trànsit i amb el carril bicicleta segregat, com més o menys tothom. Però plantegen una aposta innovadora pel que fa al transport públic, com és eliminar el trànsit d’autobusos i limitar el transport públic existent al tramvia, que tindria una freqüència elevada i, un cop connectades la Plaça de les Glòries i la Plaça Francesc Macià, seria la columna vertebral de la ciutat. El transport privat conservaria dos carrils per sentit -els que ara hi ha a la part central.

La Diagonal que jo voldria respon a aquest model. Tot i així, des que aviat farà 20 anys vaig començar a transitar regularment per la Diagonal, davant l’evident inoperància dels laterals em plantejo per què no s’ha intentat mai una actuació progressiva de conversió dels laterals en àrees de vianants. Penso que amb una intervenció lleugera i reversible que pot ser tant simple com la col·locació de jardineres i pilones a les entrades i sortides dels laterals, i ordenant l’aparcament de motos, tindríem una Diagonal tipus bulevard, amb espai suficient per a vianants, ciclistes, quioscs, bancs i, fins i tot, terrasses de bar. A partir d’aquí, només caldria substituir el carril bus pel tramvia i anar anivellant progressivament la calçada dels laterals amb les voreres. Sense grans obres, amb les mínimes molèsties, no pas pels vells topants ni per dreceres grandiloqüents, sinó pel discretíssim camí del fer i desfer de cada dia -com deia Miquel Martí i Pol.

Per desgràcia som més de tirar envans a terra i començar de zero…

Hernan :: nov.17.2009 

Respon i comenta a l’Hernan aquí

Cal maltractar l

Cada dia passo pel Camí Verd – Via Verda del Vallès de camí a la feina i de tornada a casa altre cop. És un plaer poder gaudir d’ell per arribar a la feina sense necessitat d’emetre CO2 a la nostra atmosfera i acabant de desvetllar-me amb l’aire que impulsa les dues rodes.

Aquest pas diari permet veure l’evolució del projecte, que recentment va inaugurar el seu segon tram amb molt d’èxit, i que mica en mica segueix els seus passos. De vegades però, aquests canvis són una marxa enrere o una llàgrima que s’escapa.

Avui ha estat una d’aquestes males notícies: quan pujava la rampa que accedeix a l’inici del tram des del nostre poble, m’he trobat amb la desagradable imatge d’unes pintades d’esprai realitzades amb mala idea damunt el pal de fusta que dóna nom a la via, indicant (sense cap argument): “CAMÍ PRIVAT. NO PASSAR”.

No sé qui, ni amb quines penques, s’atreveix a malmetre així un treball nascut per l’esforç d’uns altres. El treball per lluitar en defensa del medi i la sostenibilitat. De disposar d’un camí que ens apropa enmig d’un entorn que podem preservar.

Realment és una llàstima, i em sap greu. (Si es tenen arguments per estar en contra d’un projecte, penso que hi ha moltes altres vies de queixa i actuació, sense necessitat de desfer les il·lusions dels que han lluitat per allò).

El Camí Verd és una realitat, som molts els que el recolzem i seguirem col·laborant per a que el seu pas continuï avançant.

 

Web del Camí verd: www.camiverd.org  

Incidente de una ciclista con un se

Barcelona | El Periódico | Àngels Codina
| 06/05/2009

Bajaba yo en bicicleta por la acera de la calle de Comte d’Urgell, que es muy ancha, y un señor mayor me gritó: “¿Per què no vas pel carril, collons?”. En esta calle hay un carril bici, que yo utilizo a diario salvo el tramo final; he de girar a la izquierda, por la calle de Floridablanca, y en los últimos 20 metros circulo por la acera para evitar cerrar el paso a los ciclistas que vienen detrás. Además, a aquella hora –las nueve de la mañana– apenas hay peatones. El caso es que después de que ese hombre me dijera eso, me puse a pensar en si era una ciclista incívica. Estuve a punto de dar la vuelta y explicarle los argumentos de mi conducta. Y es que, sí, me salto los semáforos en rojo cuando no pasan coches y alguna vez he tenido que esquivar a algún peatón, pero me considero una ciclista responsable.

Finalmente, llegué a la conclusión de que no habría valido la pena, aunque tenía razones para ir por la acera: una moto había invadido el carril bici, como tantas veces lo hacen otras motos y todo tipo de vehículos. También le habría dicho que iba por la acera porque tengo derecho a ello (tiene más de cinco metros de anchura) y le habría preguntado cuántas veces él había cruzado las calles si había poco tráfico. No sé qué me contestaría. Lo que sé es que a raíz de este incidente, tal vez este señor habrá escrito una carta a los diarios y se la habrán publicado –como las de tanta gente “indignada con los ciclistas”–, y con esto no digo que no tengan razón, ni pongo en duda que haya ciclistas irresponsables. Pero no tantos como peatones y conductores. Lo que pasa es que todavía no estamos acostumbrados a convivir con este aluvión de ciclistas.

C

Reus | El Periódico | Opinió| Magdalena Duiverman | 10/05/2009

Leí la carta de Francesc Álvarez Bicing y coches, publicada el 28 de abril, que me impulsa a hacer una sugerencia sobre el problema de la convivencia entre la bicicleta, el coche y los peatones. Dice el autor que caminar por Barcelona es un deporte de riesgo a causa de les bicis, y no es la primera vez que leo algo parecido. Soy extranjera, tengo 54 años y vivo en Reus desde que tenía 20. Recuerdo bien las clases de tráfico que me dieron en el colegio, ya que soy de un país europeo en el que la bicicleta es un gran medio de transporte. Los niños de aquella escuela asistimos a un curso de la Guardia Urbana, y teníamos que sacar un diploma para poder circular en bicicleta.
Nos enseñaron cómo desplazarnos sin peligro: si no hay carril bici, hay que ir por la derecha de los vehículos; levantar el brazo y mirar antes de girar; no circular por las aceras, y respetar a los peatones al cruzar. El conocimiento y el sentido del civismo tienen que formar parte de la enseñanza. Cuanto antes se aprende algo, mejor.

Peatones con matr

Barcelona| El Periódico | Opinió | David Pons.
Estoril (Portugal)| 19/04/2009

En dos cartas publicadas el día 14, se reclamaba que las bicicletas lleven matrícula para localizar al propietario en caso de accidente. No estaría de más tampoco que los peatones fuéramos todos con una matrícula pegada en el pecho y en el culo. ¿Qué pasa cuando dos personas colisionan y una de ellas se hace daño? Si todos tuviéramos matrícula, el accidentado podría denunciar al otro peatón. Y en los casos de robo por tirón, ¿no iría bien saber la matrícula del chico que se escapa con nuestro bolso? Por cierto, da envidia ir a Holanda y Alemania y ver miles de bicis aparcadas ante las estaciones de tren. Y allí tampoco llevan matrícula. ¿No habrá que fomentar más el civismo y la educación, en lugar de poner límites, restricciones y obligaciones legales? Cuando voy en bici y alguien me hace caer, ¿quién me paga los desperfectos de la bici y la visita al médico? Hemos de aprender aún de los europeos con tino…

Bicis en Barcelona

Barcelona | La Vanguardia | Opinió | IGNACIO CRESPO YAGÜE | 29/03/2009

El Ayuntamiento de Barcelona ha dado una clara demostración de cómo una buena idea puede llevarse mal, fatal a la práctica. Me refiero a la inmersión en las políticas de movilidad urbana de las bicicletas, del Bicing.

No, no voy a hablar sobre la distribución de bicicletas en los puntos de recogida, ni del estado de estas, temas técnicos fácilmente solventables; sino que la puesta en marcha de esta iniciativa ha supuesto poner al peatón, de nuevo, en la base de la cadena alimentaria urbana, al aumentar su desprotección. Ya no sólo hay que evitar los vehículos sobre las aceras, las motos en contra dirección (también por las aceras) o estacionadas y los monopatines. Ahora también debes ver cómo te sortean con mayor o menor fortuna ciclistas que, despreciando los carriles bici, han tomado por velódromos o sendas naturales los espacios donde en exclusiva se pueden manejar los peatones.

¿Por qué no se ha regulado el uso de estos medios de circulación antes de ponerlo en marcha? Y si se ha regulado, hecho que particularmente no me consta, ¿por qué no se exige su cumplimiento? La solución sería fácil: que la Guardia Urbana les hiciese cumplir la ley también a ellos, aunque, con la práctica desaparición de los agentes a pie de la vida cotidiana en la ciudad (a excepción de las zonas turísticas, claro), esto se hace realmente imposible.

Sant Quirze del Vallès| Avui |
Clàudia Tersol Claverol | 17/03/2009

Sóc usuària del carril bici i cada dia em trobo alguna motocicleta o ciclomotor que utilitza aquest espai per avançar altres vehicles, infringint el Codi de Circulació i posant en perill els ciclistes que hi circulem. De la mateixa manera que el carril bus està reservat a aquest mitjà de transport i cap altre vehicle pot fer-ne ús (si no és que vol ser sancionat), els conductors haurien d’aprendre a respectar el carril bici, i l’Ajuntament hauria de prendre mesures contra aquells que en fan un ús indegut, o bé instal·lar pivots per separar-lo de la calçada.

Veure notícia original

Parking

Barcelona | La Vanguardia | Josep Bosque Nogués | 08/02/2009

La difícil convivencia entre peatones, bicicletas y automóviles es un tema recurrente en esta sección. Aquí tenemos otro ejemplo. La foto fue tomada por Josep Bosque Nogués a finales de enero al final del carril bici de la calle Provença con la Diagonal, en Barcelona. “Realmente – comenta el lector-era imposible superar el obstáculo, como se aprecia. ¡Viva el parking express!”. 

 

 

Una crisi desitjada

Els bancs s’han tornat llocs plens d’espiritualitat, llocs per a la
reflexió i la melancolia. Abans anaves a la teva sucursal i, pim pam,
feies les gestions que calia, creuaves algun comentari divertit amb qui
t’atenia i llestos. Ara no goses trencar el silenci. Hi trobes gent
capficada i perplexa que mira la llibreta d’estalvis com si fossin els
resultats d’una biòpsia. I els banquers semblen més persona. No fa
gaire vaig tenir l’ocasió de conversar amb executius de banca a Londres
i Zuric, dos centres financers del món. Tots volien fer bona cara però
és evident que la cosa no pinta bé. Em parlaven amb calidesa i
confiança, però vaig tenir aquella sensació de quan xerres amb algú de
la família, algú gran, que prefereix no esmentar algun episodi passat
dolorós i, pel teu bé, es guarda el secret. Sospito que els bancs fan
el mateix, però no pel teu bé.

Ahir se sabia que el Banc Santander tornarà a clients seus els
diners que havien perdut pel frau de Bernard Madoff, clients que havien
decidit invertir voluntàriament a canvi de guanys espectaculars,
suposo. Tanta compassió en un banc em resulta pertorbadora. És la
mirada trista que fa algú que sap que està a punt d’estimbar-se contra
una paret. A hores d’ara pocs dubten que hi haurà xoc. La banca ho sap
i es torna un punt existencial. Picarem de cap? Ens trencarem gaires
ossos? Ens farà una cara nova?

Però no feu massa cas d’això que dic.

Passejava per Zuric imaginant escenaris apocalíptics quan vaig
descobrir un contrast suggerent. En un carreró, una tanca publicitària
promocionava un cicle de cinema expressionista alemany. S’hi veia una
figura aterridora de mirada inquietant que sostenia uns papers amb
signes incomprensibles. Jo he interpretat aquest mateix rol
explicant-vos tot això dels bancs.

Darrere de l’anunci algú havia deixat una preciosa bicicleta vermella. Aquesta bici és la vida normal, senzilla.

Quan surto del banc, vaig a esmorzar i escolto comentaris sobre
la crisi, tinc la impressió que aquesta és una crisi desitjada. Començo
a sentir simpatia per això que ens ve a sobre. Les persones que no som
gaire espavilades, ni ambicioses, ni tenim el caràcter que cal per
guanyar molts diners, tenim més coses a guanyar que a perdre. Les
dificultats ens faran tocar a tots de peus a terra. Farem una vida més
modesta, més real, menys econòmica i, per tant, menys en crisi.

Veure article original